Calendrier des blogs
<< octobre 2005 >>
lumamejevesadi
27282930123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031
31/10: Mariage d’une fée
27/10: Semaine calme à Strasbourg
20/10: Séminaire du groupe Vert
16/10: Ses purs ongles très haut…
13/10: L’affaire Rhodia
11/10: Parité, Caritas, etc
6/10: Le plan B-B-B à fond la caisse
5/10: Une semaine ordinaire à Bruxelles

Cliquez sur le smiley choisi

Poster un message

En réponse à :

Ses purs ongles très haut…


dimanche 16 octobre 2005

Mon « devoir de vacances », résultat de nombreuses années de réflexion sur ce poème de Mallarmé, est maintenant assez avancé pour que j’en livre à la critique une première version.
Vous pouvez la télécharger (pdf, 350 ko), et je serai heureux de connaître vos réactions, soit en privé soit directement (...)


En réponse à :

PTYX, tícxit EN (LANGUE) CATALÂ

mardi 15 avril 2008

Cher Monsieur
Je ne sais pas si vous vous resouvenez de moi ou non (totonaca ?), mais voici ce que j’ai trouvé (je ne sais pas non plus si vous comprenez le català) mais toujours respecteusement, vôtre ami du Méxique.
S’il se peut je vais le mettre dans votre blog.

Joseph Pujol, un artista per ’petar-se’ de riure
L’antropòleg Adrià Pujol signa la primera biografia en català del famós Petòman del Moulin Rouge

Diuen que una vegada el crític d’art Robert Hughes va preguntar a Salvador Dalí qui era l’artista més absolutament modern. La resposta van ser dues paraules misterioses : Joseph Pujol. Aquest nom de clara reminiscència catalana, increïblement, continua essent tot un misteri als Països Catalans, malgrat que ara fa un segle va ser l’estrella indiscutible de la Belle Époque parisenca amb un espectacle fora de sèrie al mític teatre de varietats Moulin Rouge, regentat aleshores per l’emprenedor reusenc Josep Oller. Pujol, fill de pares mataronins emigrats a Marsella, tenia el do de controlar a voluntat l’esfínter i produir tota mena de sons rectals. El Petòman, com era conegut artísticament, ’va saber, a cavall dels segles XIX i XX, elevar les ventositats al rang de les arts escèniques, talment el teatre, el cant i la música, i fins i tot la poesia’, en paraules de l’antropòleg Adrià Pujol Cruells, autor del primer llibre en català que honora la memòria d’aquest ’expatriat consanguini’ : Joseph Pujol, el Petòman (CCG Edicions, 2008 : fragment d’un capítol en pdf). En el seu variat repertori artístic, tocava amb pets la Marsellesa, imitava les ventositats de tots els estaments socials, absorbia dos litres d’aigua i, per tancar l’espectacle, apagava espelmes a distància d’una ventada. Aquesta biografia, que s’obre amb una aproximació antropològica del pet en una societat tan escatofílica com la nostra, vol reivindicar la figura del Petòman als Països Catalans, tal com els periodistes Jean Nohain i François Caradec van fer amb uns quants llibres a França a partir de la dècada de 1960, en observar ’que els colons del refinament francès havien obviat el còlon d’un dels fills de la pàtria’.

És gràcies a aquests dos redescobridors de Joseph Pujol, pràcticament, que almenys fora del nostre país és una figura àmpliament reconeguda de l’espectacle. N’hi ha films, com Le Petomane (protagonitzat per l’actor anglès Leonard Rossiter) i Le Petomane : Parti Avec le Vent, de Steve Ochs (amb MySpace inclòs) ; documentals com Le Petomane : Fin de siècle fartiste, d’Igor Vamos ; musicals d’èxit a Broadway com The Fartiste (i companyies de teatre amb el seu nom) ; té cançons dedicades ; a l’American Dime Museum de Baltimore se’n guardava un pet embotellat (que es va subhastar fa un any, juntament amb la resta de relíquies exposades, pel tancament del museu) ; disposa d’un carrer a Marsella i, és clar, té imitadors contemporanis com Mr. Methane, prolífic a YouTube i amb un amplíssim coneixement de la xarxa més flatulenta.

En contrast amb aquest reconeixement internacional, al nostre país Joseph Pujol no disposa actualment ni d’entrada a l’Enciclopèdia. Com a màxim, el trobem breument esmentat a la Viquipèdia i apareix a l’Enciclopèdia Logicofobista de la Música Catalana de Pascal Comelade : ’El Petòman. Aquest artista marsellès d’origen català, Josep Pujol i Mauri, va ser vedette del Moulin Rouge de París, cap al 1892, amb un sorprenent número de petomania. Després d’algunes imitacions i d’interpretacions de cançons cèlebres de l’època (també feia ’La Marsellesa’ o ’El Cant de la Senyera’), tocava la flauta tot fumant un cigarret. Va gravar un disc, l’erudit francès F. Caradec (especialista en Raymond Roussel) li ha dedicat una obra. Dalí també ha tocat el tema moltes vegades. Una aproximació fonètica possible de Ludwig Van Beethoven, en francès, és ’La Big Band Petomane’. Sorprenent.’

Per mirar de posar remei al desconeixement de Pujol a la terra dels seus pares, Adrià Pujol no s’està de demanar beques i ajudes institucionals per a la investigació i difusió ’d’una persona meravellosa, un gran còmic i un home senzill i alegre, amant del bon viure i de fer riure’, que ’mai, en cap circumstància, no havia mostrat enveja o ambició desmesurada, a pesar dels seus èxits internacionals i del seu origen català’. Gens pedant, vaja...

Però l’autor, amb aquesta biografia, vol anar més enllà del Petòman i reivindicar, també, les catorze flatulències que deixem anar cada dia de mitjana. Per Adrià Pujol, ha arribat l’hora de posar fi al ’perpetu estat de setge’ que vivim ’els catalans flatulents’

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2818638


modération a priori

Ce forum est modéré a priori : votre contribution n’apparaîtra qu’après avoir été validée par un administrateur du site.

Qui êtes-vous ?
Votre message

Pour créer des paragraphes, laissez simplement des lignes vides.